La poesia és un aucell del cel
que fa sovint volades a la terra,
per vessar una gota de consol
en lo cor trist dels desterrats fills d’Eva.

Ella és lo rossinyol d’aquells jardins,
són llur murmuri bla ses canticeles,
que hi transporten al pobre desterrat
dant-li per ales místiques les seves.

No es deixa engabiar en los palaus,
no es deixa esbalair per la riquesa,
en la masia amb los senzills del cor
ses ales d’or i sa cançó desplega.

Mes per sentir-li modular a pler
la pobra humanitat està distreta.
Qui està distret amb lo borboll mundà,
com sentirà la refilada angèlica?

L’aucell del paradís no es fa oir, no,
de qui escolta la veu de la sirena.
Lo cel que es mira en la fontana humil
no s’emmiralla en la riuada tèrbola.

De poetes cabdals prou n’hi ha haguts;
cap d’ells la dolça melodia ha apresa.
Qui n’arribés a aprendre un refilet,
aquell ne fóra l’àliga superba.

Mes l’aucellet refila tot volant,
calàndria de l’empírea primavera,
allí dalt entre els núvols de l’orient
llença un raig d’harmonies i s’encela.

Jo l’he sentida un bell matí de maig,
lo bell matí del maig de ma infantesa.
Jo l’he sentida la gentil cançó,
per ço m’és enyorívola la terra.

Los fa record del paradís perdut
on jugava l’amor amb la ignocència,
i els ne fa somiar un de millor
en lo verger florit de les estrelles.

Pica la pedra

Lluís Solà

Pica la pedra amb el martell,
pica, trenca la pedra, obre-la,
escampa’n arreu els bocins,
esberla la pedra amb l’escarpra,
pica, obre el camí cap endins,
lleva l’esberla de l’esberla,
engrunada, aspra i resplendent,
com la sorra dura de l’ara,
com la pols innocent del temps,
pica ben fins que no trobis pedra,
enfonsa-hi el tall, enfonsa-hi el jo,
descabdella la fosca mina,
esberla, fica’t cap endins,
excava la calor sobtada,
obre la pedra, obre l’obert.

A vegades, les paraules i els poemes són com una pedra que s’han d’obrir a cop d’escarpa.

La poesia serveix per dir coses, serveix per dir la vida, i la vida és un trajecte i també suscita moltes preguntes. Per això, el príncep dels poetes, Josep Carner, es fa preguntes com si fos un nen petit. Ja sabeu que tot sovint la vida, pels poetes i pels novel·listes, és un camí.

I Carner diu, parlant d’això de la vida…

Pep Paré

Cançoneta incerta

Josep Carner

Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena!
És a la vila o és al pi
de la carena?
Un lliri blau, color de cel,
diu: -Vine, vine!-.
Però: -No passis! -diu un vel
de teranyina.
Serà drecera del gosat,
rossola ingrata,
o bé un camí d’enamorat,
colgat de mata?
És un recer per adormir
qui passi pena?
Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena?

Qui sap si trist o somrient
acull a l’hoste?
qui sap si mor sobtadament,
sota la brosta?
Qui sabrà mai aquest matí
a què em convida!
I és camí incert cada matí,
n’és cada vida.

A Carner l’anomenaven el príncep dels poetes perquè tenia un sentit natural de l’harmonia.

Vicent Andrés Estellés també es pregunta, bé, més que preguntar-se, afirma com s’estima la vida…

Pep Paré

M’he estimat molt la vida

Vicent Andrés Estellés

m’he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m’agrada la taula,
ara un pessic d’aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
què dieu d’aquest lluç,
és sorprenent el fet d’una cirera.
m’agrada així la vida,
aquest got d’aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
                    aquest pètal
                                         allò
una parella que s’agafa les mans i es mira als ulls,
i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,
com passerell,
                      aquell melic,
com la primera dent d’un infant.

Aigua-marina

Josep Maria de Sagarra

Voldria, ni molt ni poc:
ésser lliure com una ala,
i no mudar-me del lloc
platejat d’aquesta cala;
i encendre el foc
del pensament que vibra,
i llegir només un llibre
antic,
sense dubte, ni enveja, ni enemic.
I no saber on anirem,
quan la mort ens cridi al tàlem:
creure en la fusta del rem,
i en la fusta de l’escàlem.
I fer tot el que fem,
oberts de cor i de parpelles,
i amb tots els cinc sentits;
sense la por de jeure avergonyits
quan surtin les estrelles.
Comprendre indistintament
rosa i espina;
i estimar aquest moment,
i aquesta mica de vent,
i el teu amor, transparent com una aigua-marina.

L’afirmació de la vida tot sovint ens porta a homenatjar -els poetes ho solen fer- un dels motors del naixement, que és l’amor. No hi ha poeta que no hi suqui pa i intenti desentrellar els mecanismes impossibles d’aquesta potència…

Pep Paré

He descobert l’amor

Enric Casasses

He descobert l’amor.
D’enamorar-se així
sóc el primer.
Quin desesper,
quins dos espants
que se’m disputen!

No tiraré el barret al foc.
La cadira al mar sí.

Gabriel Ferrater va patir molt per aquesta potència, és una mica més crític, però porta l’amor al capciró dels dits…

Pep Paré

Dits

Gabriel Ferrater

Lleugera, s’iniciava
la pluja d’una nit.
Lleugers, es confiaven
els teus dits entre els meus dits.

Un instant menut d’adéu.
Oh, només per dos dies.
Em somreies a través
del llagrimeig que plovia

       damunt el teu abric de cuir.
Tremolor dels bruscos túnels
per on te’m perds: cor confús,
aquesta nit faig engrunes

       amb la traça del record
que tinc als dits. Buits dos dies,
van prémer l’ombra del toc
dels teus dits, quan te’m perdies.

No sempre és una afirmació l’amor, a vegades és un desesper. La Maria Mercè Marçal ho va saber dir molt bé, “De parar i desparar taula”, com si fos aquell got de l’Estellés…

Pep Paré

De parar i desparar taula

Maria Mercè Marçal

Amor, saps?, tot avui, la meva porta
frisant per fer-te pas s’obria sola.
S’han omplert de viandes plats i taula.
Tot resplendia en els cristalls de l’aigua.
El julivert s’ha refet. (El rellotge
toca les cinc. Vindràs?) Tota la casa,

avui no sembla la mateixa casa.
Creix l’orenga i s’enfila per la porta.
La fruita accepta el repte del rellotge.
(Ja ho sé: les sis, i encara parlo sola!)
A l’aigüera vessunya un somni d’aigua
i plou desig a raig sobre la taula.

Amor… (Les set: no vens. Sota la taula
s’amaguen els neguits. Fora de casa,
la tristesa!) Quin goig els dits de l’aigua
acaronant rajoles! Pany i porta
com floriran quan tu arribis! Sola-
ment vull que calli aquest rellotge.

Toquen dos quarts de vuit. Soc el rellotge
que amb minuts i segons paro la taula.
Toco les vuit i, del cap a la sola
de la sabata, sento que la casa
ja no sé si és meva. Per la porta
fuig, enyorat, el cor desfet de l’aigua.

Toco les nou i les deu, i soc l’aigua
gebrada a les agulles del rellotge.
Amunt i avall ja no soc jo qui em porta.
Per encobrir neguits ja no tinc taula.
Trenco el mirall i em rediu que soc sola.
Puja el desig i clivella la casa.

Per les escletxes, veus?, fujo de casa,
raiera d’aquest foc que invoca l’aigua.
(Vindràs quan morirà l’hora més sola?)
La fruita perd l’aposta amb el rellotge
i la tardor fa el ple damunt la taula.
Res no troba sortida per cap porta.

La nit truca a la porta i ve ben sola:
desparo taula i nego dins de l’aigua
desig, rellotge, orenga, plats, cor, casa.

L’amor és plenitud i absència, l’amor diuen que és cosí germà de l’humor. Per tant, l’humor de vegades és una ironia que somriu i de vegades és una rialla que ens obre la caixa…

Pep Paré

Saltamartí

Joan Brossa

Ninot
que porta un
pes a la base i que,
desviat de la seva posició
vertical, es torna a posar
dret.

El poble.

Artur Cuyàs escriu un poema sobre Nova York i ens explica, amb un sentit de l’humor molt menestral, com són els americans. Ho fa simulant una carta…

Pep Paré

La llengua anglesa

Artur Cuyàs

Estimat company i amic:
a Nova York he arribat i,
a penes he descansat,
aquesta carta t’escric.

Al fi, de la llibertat
estic en lo clàssic sòl:
aquí tothom fa el que vol
si ho permet l’autoritat.

Nova York té els carrers grans,
les cases toquen el cel,
les dones tenen bon pèl
i los homes són gegants.

Los diaris són com llençols,
los carrers són llargs i drets,
i solen ser bastant nets
quan no hi ha neu, fang o pols.

Però, noi, los ianquis tenen
un modo tal de parlar,
que jo no em puc explicar
com ells mateixos s’entenen.

És molt pitjor que el gavatxo,
s’assembla molt al lladrar,
i l’home que el va inventar
jo crec que estava borratxo.

Quan se parla inglès se tanca
la boca i s’obren les dents,
i, si cuidado no hi tens,
la llengua se t’entrebanca.

Explicar-me jo no puc
(i saps que no sóc cap plepa)
que del “pebre” en diguin Pepa
i d’una “cuinera”, cuc.

Corn se diu lo “blat de moro”,
sombret és un “tros de pa”,
i, en comptes de dir “demà”
se diu en inglès tu, moro.

Diuen bota a la “mantega”
i per dir “jo” se diu ai!,
lo qual m’omple el cor d’esglai
puix sembla que algú gemega.

Escura’l vol dir “esquirol”,
per dir “mitja” es diu que es toquin,
“no fumin” se diu no es moquin,
i del “carbó” en diuen col.

La “mare” diuen que és moda,
però la gran moda és l’”àvia”,
i la família és tan sàvia
que el “germà” diuen que broda.

Si a una noia malalteta
te li acostes molt humil
preguntant que duia fil?,
ella et contestarà: beta.

Com més disbarats els digues
més t’entendran, de segur.
Per dir “dos” has de dir tu,
i per dir “números”, figues.

I tot pel mateix estil.
Cinc és “aigüera”, ja ho sents;
Per dir “quartos” digues cents,
i per dir un “molí”, mil.

Sols una cosa, Jeroni,
trobo jo en aquest llenguatge
ben dita i és, malviatge!,
que el “diner” se diu dimoni.

Per què serveix la poesia? La poesia la tenim quan naixem, quan ens trobem en un moment transcendental, per l’amor, i quan marxem, que torna a sortir. Podem passar per la vida sense la poesia, però no passar per aquests moments sense poesia.
Miquel Martí i Pol ens parla de la mort amb molta subtilitat i eficàcia….

Pep Paré

Em declaro vençut

Miquel Martí i Pol

Em declaro vençut. Els anys que em resten
els malviuré somort. Cada matí
esfullaré una rosa –la mateixa–
i amb tinta evanescent escriuré un vers
decadent i enyorós a cada pètal.
Us llego la meva ombra en testament:
és el que tinc més perdurable i sòlid,
i els quatre pams de món sense neguit
que invento cada dia amb la mirada.
Quan em mori caveu un clot profund
i enterreu-me dempeus cara a migdia,
que el sol, quan  surt, m’encengui el fons dels ulls.
Així la gent que em vegi exclamarà:
—Mireu un mort amb la mirada viva.

Rosa Leveroni subtil, com si no volgués fer nosa, de vegades ens deixa aquestes joies…

Pep Paré